EL DARRER SOSPIR DE LA FESTA

Uns quaranta caixers participaren en un sentit últim toc de fabiol on un emocionat Héctor Pons es convertí en el gran protagonista del comiat
La bulla i l’eufòria arribaven als seus darrers minuts per donar pas al silenci i l’emoció. La Plaça Constitució lluïa plena a vessar, més que durant el jaleo de la nit anterior. Les melodies de la popular «Es Mahón» es repetien en uns i altres indrets. Però corrien les 21.16 hores quan l’enrenou donà pas al silenci enmig d’una Plaça en penombra.

La quarantena de caixers es col·locà a la Plaça deixant un passadís. I entrà el casat, Miquel Buzón, obrint pas perquè passessin tot seguit el caixer pagès, Jesús Fedelich, el caixer batlle, Héctor Pons, i el caixer capellà, Joan Tutzó.

Només hi faltaven cinc minuts per les nou i mitja quan el fabioler Víctor Pons demanà permís per entonar un sentit i emocionant darrer toc que, sens dubte, va fer emmudir la Plaça mentre un sentiment de nostàlgia es feia patent en nombrosos rostres maonesos.

Mentre les notes del fabiol sonaven, el cavall d’Héctor Pons es va posar a saltar però, amb professionalitat aconseguí returar-lo. Després del comiat dels caixers als peus de l’Ajuntament on s’hi trobaven els quatre membres de la Junta, fou el torn del caixer casat i pagès. I de sobte, totes les mirades es concentraren en les dues figures protagonistes. I a toc de guindola donaren per tancada la festa cavallera.

El públic va voler agair a Héctor Pons, l’espectacle i professionalitat que havia demostrat al llarg dels dos dies de festa, tot i estrenar-se. A les escales de l’Ajuntament una gernació no dubtà en cantar-li l’«Es Mahón» mentre Pons no podia contenir l’emoció.

Els donà un expressiva ‘gràcies’ per dirigir-se finalment cap a dalt de l’Ajuntament i fondre’s en una abraçada amb la seva mare. Sobraren les paraules.

La festa abraça el Cós

Però, i abans d’ aquest emotiu acte, després de cinc hores d’intens jaleo, quedava encara una demostració d’un dels actes més antics de les festes. La celebració es va traslladar al Cós per viure les tradicionals corregudes. Van ser nou les parelles que decidiren córrer els cinc-cents metres, aproximadament, que separen la sortida de l’arribada, dues parelles menys de les que inicialment s’havien inscrit en aquesta gesta.

Faltaven deu minuts per les set i mitja quan la Banda de Música de Maó va fer acte de presència pel Cós i amb unes melodies alegres i festives van fer part del recorregut. A les 19.40 hores el toc del tambor i el fabiol anuncià que les corregudes estaven a punt de començar.

Un ampli dispositiu policial format per una vintena d’efectius, a més de voluntaris de Protecció Civil, col·locats un a cada vint metres del recorregut i ataviats de botzines vetllaren perquè el públic no interferís en les carreres i no es produïssin desgràcies.

Dolors Iglesias i Isma Marcè obriren l’exhibició a les 20.05 minuts de la nit quan la foscor començava a guaitar. A més d’aquesta, van córrer les parelles formades per Guillermo i Felicidad Company, pare i filla; Tomeu Torrent i Toni Vinent; Lidia Serrano i Víctor Escandell; Cristina Riudavets i Joan Villalonga; Bàrbara Lluch i Rafel Carreras; Toni Melià i Eric Rotger; els germans Benet i Joana Cardona i finalment tancaren l’acte els caixers vocals Gabriel Sans i Pedro Gelabert.

«Qui ha guanyat dels dos?» els hi demanava la gent i la resposta es repetia: hem arribat junts mentre un somriure se’ls posava als llavis. Algun, amb humor donava la culpa al cavall: «m’ha fugit i ha corregut més del que jo volia». Sens dubte, mostres clares de companyerisme i de la confirmació que no és una competició de velocitat. Les nou corregudes van durar mitja hora.

Fuente de la noticia: http://menorca.info/menorca.html

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *